diumenge, 20 de juliol de 2008

Molí de Bojons (Sant Sadurní)

Un altre del molins de la Riera Major era el de Bojons. Potser de tots es el més conegut ja que encara està habitat però transformat en restaurant. També l’entorn, amb el conegut pont de pedra tantes vegades reproduit en fotografia ajuden a coneixe’l.
L’edifici es anterior al segle XII, ja que en un document de 1133 ja surt esmentat aquest molí en que Adalbert de Meda fa donació al monestir de Sant Llorenç del delme del molí de Bojons. Al 1497 n’era el cap de familia en Ramon Beyons i al 1553 l’Antoni Boyons. El nom com podeu veure a evolucionat o potser es una transcripció errònia del qui ho va escriure. L’edifici ha sofert diverses transformacions i ampliacions a llarg dels anys. Actualment no presenta cap característica constructiva remarcable ja que ha estat remodelat no fa massa anys. El més remarcable es sense cap mena de dubte l’atrevit pont medieval que salva la Riera a considerable alçada, ara ja no utilitzat i substituit per un de modern al seu costat.




El conegut pont medieval.


Pels volts de 1947.



Imatge de principis del segle XX.

Imatge del anys seixanta del lloc conegut com "Els Bullidors" just avanç del pont i que amb els aiguats del dia del Pilar de 1970 va canviar d'aspecte.





4 comentaris:

bLaxis ha dit...

Des que no surt aquella moto el numero de comentaris a decaigut considerablement...
T'has plantejat que poder la gent entrava a veure la moto i no les cases?? :D

Salut

Lluís Balasch ha dit...

Amic blaxis, potser tens raó amb lo de la moto, procuraré que torni a sortir. El problema es que a moltes de les cases hi arribo caminant.

Lluís Balasch ha dit...

Hola Joan Manuel.
Si busques al blog hi trobaràs també Bojons de Dalt. Ara està refeta del tot i es molt diferent de quan hi havia estat la teva mare. Jo també conec molt aquesta zona ja que els meu peres i tenien una casa i molt abans hi anàvem de càmping.

Joan Manuel Mensa ha dit...

o em conec la zona de cap a peus.
La meva mare adoptiva va créixer a Bojons de dalt, que es la masia de pedra que hi ha a dalt de tot.
La urbanització la he vist fer a base d'anar a caçar papallones a l'indret.
Al cap hi tinc una cicatriu produïda en una caiguda al gronxador de fusta i cordes que hi havia penjat a l'entrada principal de la casa i que el terra era de pedres. Jo tenia els 5 o 6 anys. Ara en tinc 47.
Es un dels llocs que més m'agrada anar de la comarca, a part de Mas Ferrer i Malafogassa.